L´antic terme d´Isona s´estenia des de la riba dreta del riu de Conques o riu de Gavet, que el separava del terme de Sant Salvador de Toló, al Sud-Oest, fins a la Roca Blanca, les Colomines i la font del Comet, a llevant, just fins al camí d´Isona a Abella de la Conca, termenal amb el municipi de la Baronia de Rialb (Noguera). Al Nord-Oest, pels Plans, Isona confrontava amb Sant Romà d´Abella i, a més a ponent, el termenal separava els antics municipis d´Isona i de Conques. A mitjan segle passat, s´assenyala la producció de blat, civada, ordi, sègol, vi i oli en aquest terme. Es criava també bestiar de llana i cabrum, a més de bestiar boví i de mules i ases. Era abundant la caça de perdius, llebres i conills i, al bosc, llops i senglars. Hi havia 3 molins de farina d´una sola mola, 1 d´oli i 2 fàbriques d´aiguardent, a més de 2 mines de carbó, que no s´explotaven. Se celebraven anualment dues fires agro-pecuàries, el 8 de febrer i l´11 i 12 de setembre. Al cens del 1.860 figuren ja 4 molins fariners: el de Capàs, el de Davall, el de Planeta i el de Piteu. Aquest any s´esmenta la Cabana de Claset com a alberg de bestiar. Els productes agrícoles al principi de segle eren gran, vi, oli, llegums, verdures, fruites i pastures per al bestiar menut. Hi havia 2 molins fariners, una premsa d´oli i es feia ciment. Hi havia terrenys forestals comunals al Cimadal, a la Colomera i al Solà de Mullol.

Isona, l´antiga ciutat d´Aeso, llatinització del nom indígena Eso, tingué una destacada importància a l´època romana. Bé que no s´hi han realitzat excavacions a tot el territori, hom coneix restes materials d´aquesta època -troballes monetàries, fragments de ceràmica ibèrica i romana, restes arquitectòniques, algunes de ben notables-, en part només per descripcions antigues -un aqüeducte, una tomba amb pintures- i en part encara visibles -un sector de la muralla, una ara-, algunes de les quals han estat localitzades en prospeccions realitzades d´uns quants anys ençà. La població és, però, ben coneguda per la numismàtica -asos amb la llegenda ibèrica Eso-, els autors antics -Plini i Ptolemeu- i, sobretot, una trentena llarga d´inscripcions llatines, trobades a la mateixa Isona i a la rodalia -Abella, Covet, Perolet-, el conjunt epigràfic romà quantitativament i qualitativament més ric de les terres no litorals de Catalunya. Les inscripcions, algunes de les quals s´han perdut, actualment es troben repartides entre Isona -sobretot encastades als murs de l´església parroquial i a l´ermita de la Posa-, el Museu Arqueològic de Barcelona -on foren traslladades algunes peces a la fi de 1.936- i el Museu de l´Institut d´Estudis Ilerdenses de Lleida -les trobades durant la reconstrucció del poble després del 1.939 i les posteriors prospeccions arqueològiques que hi han estat dutes a terme-. La població romana d´Aeso és de clar origen indígena; així ho permeten considerar la seva condició de seca ibèrica a l´època republicana, l´estatut estipendiari que Plini li atribueix en enumerar les comunitats del convent jurídic de Tàrraco i materials arqueològics trobats al lloc. Ptolemeu l´esmenta entre les poblacions dels iakketanoí, cosa que va induir P. Bosch Gimpera a considerar-la l´extrem de la suposada penetració lacetana vers l´interior del país i a proposar que potser tingué el caràcter d´una ocupació estratègica per tal d´assegurar els territoris de més a l´Est i el Sud de la Conca de Tremp de possibles incursions dels pobles de la gran zona muntanyosa de l´extrem nord-occidental de Catalunya.

Sabem per l´epigrafia (les 8 làpides romanes amb inscripcions a l´església parroquial d´Isona i les 6 làpides del Museu Arqueològic de Barcelona i, encara, unes altres 5 del Museu Arqueològic de l´Institut d´Estudis Ilerdenses) que Aeso gaudí de la condició de municipium durant l´Alt Imperi. Hom hi coneix les típiques institucions del règim municipal romà, el senat local, l´ordo decurionum, i els magistrats anuals, dos duumviri  i dos aediles, els quattuorviri, dels quals, actualment, en coneixem vuit de segurs i un altre de probable. Isona fou, doncs, el nucli d´una comunitat municipal romana i la Conca de Tremp, si més no en una gran part, el seu territori. El pas d´Aeso de la condició peregrina, de la qual informa Plini, a la de municipium, que coneixem per les inscripcions, se situa entre mitjan regnat d´August, que s´elaborà la documentació ulteriorment utilitzada per aquell autor, i l´època flàvia, moment de la primera inscripció datable on apareix un magistrat municipal. Tradicionalment hom ha considerat que els ciutadans d´aquesta comunitat estaven adscrits a la tribu romana quirina, íntimament lligada a l´obra de reorganització de la Península Ibèrica realitzada per Vespasià, cosa que duia a situar el canvi de condició jurídica en el moment que aquell emperador concedí el ius Latti a Hispània, segurament l´any 74. Però cada vegada són més nombrosos els ciutadans coneguts adscrits a la tribu galèria d´August, tot superant actualment els de la quirina. Aquesta circumstància apropa Aeso a aquelles comunitats de la Hispània Citerior que apareixen a les llistes de Plini com a no privilegiades o que, simplement, en són absents, però que per l´epigrafia sabem que eren adscrites a la tribu augustiana galèria. D´aquestes comunitats, hom pensa que accediren a la condició municipal a la fi del regnat d´August, després d´haver estat recopilades les dades posteriorment emprades per aquell autor, cosa que explicaria la discrepància entre aquestes dues fonts d´informació.

La documentació epigràfica d´Aeso proporciona, d´altra banda, tots els elements propis d´una típica comunitat urbana de l´Alt Imperi: la plebs de la ciutat, uns collegia, uns quants lliberts, alguns militars i forasters, un ric benefactor de la ciutat i, sobretot, una poderosa i molt ben testimoniada oligarquia local, unes quantes famílies que apareixen de manera repetida a les inscripcions, quatre de les quals concentren la meitat dels epígrafs coneguts. És a dir, una romanitzada comunitat municipal d´origen indígena, bé que amb uns trets molt característics deguts al seu aïllament geogràfic i la seva situació en una zona marginal de la romanització, on sembla que continuaven amb gran força les antigues estructures sòcio-econòmiques i culturals autòctones pre-romanes.

Algunes famílies i personatges testimoniats a les inscripcions d´Aeso són de gran interès. Els Aemilii, dels quals coneixem mitja dotzena d´inscripcions a Aeso i una o dues a Tàrraco, eren la família més important de la ciutat, si més no durant la segona meitat del segle I i el començament del II, i segons sembla, amb una destacada posició fins i tot en l´àmbit de la provincia, membre de la qual era L. Aemilius Maternus, el primer duumvir conegut de la comunitat al qual dedicà, conjuntament amb la seva esposa Fabia Fusca, d´una inscripció a la Luna Augusta, en honor i memòria d´una filla difunta, Aemilia Materna. La família del molt important aedilis i duumvir M. Licinius Celtiber, els néts del qual -fills de la seva filla Licinia Numantina-, M. Licinius Celtibes Fabius Licinianus -Q. Fabius Licinianus després d´haver estat adoptat pel seu avi matern- i Q. Fabius Maternus, continuaven essent magistrats municipals de la ciutat. G. Antonius Verecundus, duumvir en dues ocasions i tribunus militum de la Legió III Augusta -unitat aquarterada a l´Àfrica-, la mare del qual també pertanyia a una important família de l´oligarquia local, els Porcii. El molt ric ciutadà i duumviralis L. Valerius Faventinus, que ajudà la plebs de la ciutat amb una compra de blat.

La importància d´Isona a l´època medieval, però, canvià de signe. A l´alta edat mitjana la zona de la Conca de Tremp sembla que romangué un llarg temps despoblada quan els vessants meridionals de la serra de Montsec i les terres properes de la Noguera eren de domini sarraí. Reconquerida la Conca en temps de Ramon IV de Pallars Jussà per Arnau Mir de Tost, l´estratègia defensiva consistiria ara a controlar i dominar els camins que duien a migdia. Probablement foren aquestes noves circumstàncies polítiques les que determinaren la fortificació del serrat de Llordà, a llevant d´Isona, on fou bastit al segle XI el castell de Llordà, vigilant el camí al Baix Segre pel coll de Comiols.

L´antiga ciutat d´Isona restava inclosa dins els termes del dit castell, ja que quan aquest fou venut pel comte d´Urgell a Arnau Mir de Tost, el 1.033, les seves afrontacions eren: a llevant el terme de Taravau, a migdia Covet, a ponent el terme de Conques i a tramuntana el d´Abella, com també el terme de Taravau o Taravall, esmentat el 1.055 i el 1.078 a llevant del castell de Biscarri, no identificat.

S´ha de reputar com a fals, redactat al segle XII a Sant Serni de Tavèrnoles, un document datat el 973 que consigna la donació que feren els germans Borrell II, comte marquès, i Guifre, a Sant Serni de Tavèrnoles, en el comtat d´Urgell, d´unes esglésies fundades d´antic als confins de la marca "in loco vocitato castrum Lordano vel in civitate Isauna", destruïdes pels sarraïns. Aquestes esglésies eren, des de Sant Sadurní fins al castell de Llordà, Santa Maria a la ciutat d´Isona, que és destruïda (tot això segons el document), i Sant Vicenç, que fou monestir "in capite jam dicae villae juxta fontem que dicunt Clara". Bé que és evident que es tracta d´una falsificació segons Udina, que el transcriu, conté alguns indicis, com la menció del germà de Borrell, Guifre, potser fill il.legítim de Sunyer, que farien pensar que fou redactat sobre un pergamí original. D´altra banda, part de la informació és verídica, com és documentat que a la segona meitat del segle X Isona era encara terra de marca, de frontera, al límit de les terres lliberades. Que hagués estat destruïda pels sarraïns és també versemblant: el 904 Llop Ibn Muhammad, de Lleida, en una incursió per terres pallareses, prengué alguns castells. El que és clar és que Isona, a partir del Baix Imperi, entrà en una fase de decadència que en època visigòtica es degué accentuar, seguint el procés normal de ruralització del temps.

Arnau Mir de Tost rebé del comte d´Urgell, Ermengol, el castell de Llordà, que el comte tenia del seu pare (cosa que ens duria al temps de Borrell II, a la segona meitat del segle X). A la mort del cavaller de Tost, el castell de Llordà pervingué a la seva filla Valença, casada amb Ramon V de Pallars Jussà. A la primeria del segle XIII el castell encara era de la senyoria superior dels comtes d´Urgell, ja que el 1201 el comte Ermengol VIII empenyorà amb el vescomte Guerau de Cabrera com a garantia el castell de Llordà. Al segle següent el castell ja pertanyia a la senyoria eclesiàstica del capítol de la Seu d´Urgell i també era de la dita senyoria la vila d´Isona.

El municipi d'Isona i Conca Dellà va néixer l'any 1970 amb l'annexió de diferents pobles: Isona, Covet, LLordà, Masos de Sant Martí, Siall, Benavent de la Conca, Biscarri, Gramenet, Montodó, Conques, Sant Romà d'Abella, Basturs, Orcau i Figuerola d'Orcau.
 

La seva economia és bàsicament agrícola i ramadera. Aquesta zona ha estat des de l'antiguitat el pas obligat de les vies de comunicació terrestres entre la Catalunya Oriental i Central i el territori pirinenc occidental de Catalunya. Aquest fet es tradueix en la gran quantitat de vestigis històrics que han arribat fins als nostres dies.
L'abril de l'any 1.995 es va obrir al públic el Museu de la Conca Dellà que ofereix la possibilitat de descobrir un nou territori, que temps enrere va ser ocupat per la cultura romana, i molt abans, habitat pels últims dinosaures que van trepitjar la Terra. Des d'aquest centre museístic s'ofereix la possibilitat de realitzar diferents itineraris per la zona per tal de conèixer-la més a fons. Així doncs, es poden veure jaciments de petjades i ous de dinosaures, vestigis de la ciutat romana d'Aeso, algunes de les esglésies i castells que ens han perdurat fins avui i tot el magnífic patrimoni natural que ens envolta.