Tradició popular

Catalunya: un poble micòfil

        Els catalans són, després dels russos, el poble amb un caràcter micòfil més accentuat. La gent menja bolets, coneix diverses maneres de cuinar-los, els distingeix i va a collir-ne per al consum propi, per regalar-ne i per vendre´n. Els bolets són un catalitzador emocional important i són estimats fins al punt de constituir un àpat "especial" a les taules catalanes. Trobem prop de tres centenars de noms populars de bolets a Catalunya. També els italians i l´Europa septentrional (Suècia, Noruega, Escandinàvia, Dinamarca i Frísia) és micòfila. Micòfobs, és a dir, just al contrari dels micòfils, ho són els espanyols, alemanys, grecs i el món anglosaxó.

    Els catalans han donat nom a un centenar d´espècies de bolets, és a dir, que de les 1.458 espècies de macromicets que hi ha a Catalunya, el poble català en coneix unes cent. Si considerem que aquestes cent espècies representen tan sols el 6,8% de la totalitat, aquella xifra pot semblar molt exigua. La micofília, però, no dóna més de si. Molts espècimens passen inadvertits al profà per llur raresa o, senzillament, per què ni són comestibles ni tenen res de cridaner. En la realitat trobem prop de tres-cents noms populars de bolets en llengua catalana, però molts d´aquests noms es refereixen a una mateixa espècie, que s´anomena diferentment a diversos indrets. Com més conegut és un bolet, més unificat té el nom.  Els que tan sols són coneguts en unes certes zones, o només per les persones més boletaires, solen rebre diferents apel.latius locals. Aquesta gran quantitat de noms populars dels bolets a Catalunya és una singularitat determinant dels pobles micòfils: demostra que és un coneixement estès, antic i molt arrelat en la cultura d´un poble. Malgrat tot, el que hem anomenat "tabú del bolet" és un fet clar també a Catalunya: el poble no menja sinó els bolets que coneix per transmissió oral i no s´arrisca mai a tastar-ne de desconeguts, ni tan sols un bocí a tall d´experiment. Hom es refia més de la informació oral donada per un camperol que de la que porten els manuals de micologia.

    Malgrat l´oposició irracional i passionals als bolets "no certificats per l´entès local" (la majoria de vegades, les persones de més edat), i en contrast amb els castellans, micòfobs, el poble català és un grup cultural micòfil que reuneix les singularitats d´aquest fet. La frase "Las setas sólo las comen los catalanes y las cabras" ho diuen els camperols castellans, i tenen tota (o quasi tota) la raó. A la Península Ibèrica, només catalans i bascos mengen bolets. No només els mengen sino que hi mantenen una relació especial.

    Si ens hi fixem detingudament, ens adonarem que és més senzill de transmetrre per via oral la coneixença dels bolets realment tòxics que creixen en territori català que no pas la dels bolets que es consideren més apreciats. Per transmissió oral s´informa d´un cert nombre d´exemplars i es considera la resta absolutament tabú: no se´ls dóna cap possibilitat d´entrar dins el panteó dels bolets apreciats. Amb les plantes, en canvi, succeeix un fenomen radicalment oposat: no hi ha cap prohibició tabú que les protegeixi i hom les tracta amb naturalitat i les coneix, amb nom inclòs (si més no, en el món tradicional), tot i no usar-les per a cap finalitat terapèutica, ni gastronòmica, ni màgica, ni religiosa, ni pràctica.

    Històricament la relació entre els catalans i el bolet ha estat molt més completa que en l´actualitat, quan ha quedat reduïda quasi exclusivament a l´àmbit gastronomic i comercial. Els bolets havien tingut diverses utilitats que s´han perdut. Per exemple, el bolet d´esca s´havia fet servir per encendre el foc (deixant-lo assecar i sucant-lo en salnitre) i per a tapar la petita hemorràgia provocada per l´ús de sangoneres en les depuracions de la sang; del pet de llop se n´havien aprofitat les propietats antibiòtiques que tenen les espores obrint-lo quan és madur i espargint-les en ferides petites (darrerament s´ha comprovat que les espores del pet de llop són similars a les dels fongs de la família Penicillium, d´on s´extreu la penicil.lina); també hom l´havia aprofitat cremant-ne sota els ruscs per atordir les abelles dels eixams en el moment d´extreure´n la mel; el pebràs, o llet de Santa Teresa, era utilitzat per a tallar i fer amatonar la llet; el matamosques també havia estat emprat en la funció insecticida, d´on li prové aquest nom vulgar, etc.

El pas del temps ha acabat amb aquestes aplicacions, però hi ha moltes coses que no han canviat. És un fet incontestable que una de les tradicions més arrelades i vives a Catalunya  és la que, cada tardor, ens empeny cap al bosc per collir bolets i després cuinar-los. És un fenòmen de masses que té arrels mil.lenàries i que com més va més es popularitza. Les zones de Catalunya més marcadament micòfiles són la nord-oriental, fins arribar al massís del Montseny, i les valls d´Andorra.

    El botànic català Pius Font i Quer diu que la micofília s´escau quan, davant els bolets, l´home no sent una repugnància innata, se´ls menja i s´hi afecciona; aprèn a conèixer-los i a distingir-los amb facilitat; els dóna nom i sap on i quan es crien; sent preferència pels uns o pels altres i aprèn també a cuinar-los. La micofília comporta que un poble distingeixi els bolets bons dels no comestibles o verinosos. D´aquesta manera s´origina el saber popular a l´entorn dels singulars vegetals que ningú no sembra, que neixen sense que se sàpiga com, però sempre als mateixos llocs: els més avisats de cada poble els coneixen un per un i poden discutir sobre tot el que es refereix al tema. La micofília i els micòfils es manifesten  per tots aquests senyals.

    Una anècdota explicada pel doctor Pius Font i Quer és clarament il.lustrativa dels recels tabú que tenen els pobles micòfils, com ara els països catalans, envers els bolets desconeguts. Durant el pla quinquennal d´investigació micològica a Catalunya, iniciat l´any 1931, el prestigiós botànic i d´altres destacats especialistes nacionals i internacionals sortiren a recollir i classificar bolets al Montseny. Entre d´altres, aplegaren una bona quantitat d´Amanita Rubescens (sense nom popular), un bolet desconegut per als boletaires, però excel.lent de tast. Arribats a Sant Marçal, varen encarregar el dinar i lliuraren les amanites a l´hostaler per què les cuinessin. Els cuiners s´hi negaren en rodó. Els digueren que aquells bolets eren dolents i no els admetien a l´hostal. Els propietaris no volien fer-se responsables del que pogués succeir. El doctor Font i Quer hi va haver d´insistir i fer valer el seu ascendent a la casa: els va dir que el professor Maire, que l´acompanyava, era un dels micòlegs més savis del món i que si recomanava un bolet com a excel.lent hom l´havia de creure sense dubtar-ne. Finalment, varen accedir a llurs exigències amb molts recels difícils d´esborrar, tanmateix.

 

Estar tocat del bolet

    En català existeix la frase feta "estar tocat del bolet", extensament usada en el món tradicional, que ha arribat fins els nostres dies amb una vigència i vitalitat plena. Tot català comprèn el contingut de la dita i l´usa encertadament referint-se a d´altres individus que, segons creu, practiquen unes conductes inusuals segons els patrons de comportament d´aquesta cultura.

    Pocs són els individus formats a Catalunya que, tenint viva l´expressió "estar tocat del bolet", s´han parat mai a cercar el motiu pel qual ha adquirit el motiu en què s´aplica. Senzillament s´usa l´expressió i prou.

    "Estar tocat del bolet" gaudeix d´unes connotacions simpàtiques. Pot dir-se d´algú que per exemple, fa ximpleries per què se sent enamorat o arriba tard a la feina pel mateix motiu. Quan el poble creà aquest refrany i s´implantà i s´extengué l´ús, indicava un estat provocat per un agent conegut de tothom, acceptat i mirat amb una disposició innegablement bona. L´accepció que es féu servir del verb tocar fou la que el diccionari Alcover-Moll defineix com a "ésser afectat, influït per una cosa; contaminar-se´n, tenir-ne una part". "Estàs tocat del bolet" equival literalment, ni més ni menys, a "estàs influït pel bolet".

    Si fem una lleugera variació a l´expressió "estar tocat del bolet" i diem "estar tocat (influït) pel bolet" resta una frase literalment referida a una pràctica acceptada i vista amb simpatia i/o emoció d´ingestió de bolets embriagadors o enteògens. Ara ja sabem que l´espècimen a què sens dubte apunta el refrany és l´Amanita muscaria (reig bord o oriol foll) consumida i acceptada antigament entre els habitants de terres catalanes.

    Una altra expressió formalment relacionada amb els bolets és "fotre un bolet". Aquest frase feta és de caràcter seriós: no comparteix cap tret fantasiós ni emocional amb "estar tocat del bolet" i més aviat hi és oposada.